La justícia xilena ha condemnat a divuit anys de presó vuit militars retirats pel segrest i assassinat de Víctor Jara. Era l’any 1973. L’11 de setembre, Augusto Pinochet feia un cop d’Estat i derrocava Salvador Allende. L’endemà, el cantautor Víctor Jara, amb tants altres, van trobar-se a la Universitat Tècnica de l’Estat, on va ser detingut i posteriorment traslladat a l’Estadi Xile –avui Víctor Jara–. El seu cos i el de l’advocat Littré Quiroga van ser trobats l’endemà en un descampat prop del cementiri metropolità. Jara, que no tenia més armes que la seva guitarra, va aparèixer amb les mans terriblement torturades. Li havien trencat tots els ossos dels dits a cops de culata de fusell. Tenia 41 anys. I 44 bales dins el cos, segons l’autòpsia. Avui els seus assassins passen comptes amb la justícia xilena. Mentrestant a Espanya continua vigent el ducat de Franco. Legalment i oficialment des de fa uns dies, en mans de Carmen Martínez Bordiu, gran d’Espanya gràcies a un títol que fa dies que l’Associació per la recuperació de la memòria històrica demana que s’elimini ja que el consideren un insult a la memòria de les víctimes del franquisme i un atemptat a la dignitat de les víctimes. Dues visions del que és justícia històrica. La que mira de fer net i la que continua tirant terra a les cunetes de tantes carreteres espanyoles. De moment la campanya per mantenir el dictador espanyol al Valle de los Caídos continua fent soroll, mentre les víctimes de la dictadura fan força per recuperar la dignitat dels seus morts.
Els delictes prescriuen. Però la fam de justícia no.