Gràcies a Déu ja no surto gaire de nit. És una de les coses bones de fer-se gran: que no n’hi ha necessitat. Quan era (més) jove, no em perdia ni una festa major. De maig a novembre, cada cap de setmana i en un radi de cinquanta quilòmetres sempre hi havia una excusa per sortir fins a les tantes, per instal·lar-nos a les places guarnides, per cremar hores i retalls de vida arrepenjats a la barra, fent cubates i cerveses. Ara només hi vaig molt de tant en tant, i encara en qualitat de músic ocasional, cosa que et dona tota una altra perspectiva sobre la matèria. Ignoro, per consegüent, si han canviat els rituals i els codis que eren vigents fa uns anys. Imagino que no gaire, o potser no tant com hauríem previst. A la nit de festa s’instaurava un estat d’excepció. Bevíem, sí. Massa, sens dubte. Passàvem les hores instal·lats en un dolç estupor. Fèiem coses que, de dia, ni hauríem imaginat. Anàvem al darrere de les noies, amb fortuna desigual, teixíem converses absurdes, que servirien per alimentar l’anecdotari amb què amaniríem els prolegòmens de la festa següent. Potser sí, que ara han canviat algunes coses. Hi ha més control social, el signe dels nous temps, que xoca amb la inèrcia de formes passades, que poden reaccionar amb una violència idiota, que no és més que l’expressió d’una impotència ancestral. Com deia Gramsci, hi ha un nou món que neix mentre que el vell es resisteix a desaparèixer. Costarà, aquesta part, perquè la criatura sembla que ve de natges, i les llevadores tindran feina. “La noche me confunde”, com cantava aquell il·lustre artista, i segur que no és l’únic.