Temps enrere (bogeries de joventut), encara el practicava de tant en tant; més tard, quan vaig considerar que no feia per a una persona que ja hauria de saber què vol ser de gran, em vaig incorporar a la colla dels que diuen gaudir-ne mirant-lo, i ara, que ja soc a prop d’aquella edat en què pots dir sense embuts que se te’n refot tot bastant, me’l miro sobretot quan vull fer una becaina o quan em desvetllo a la nit, però no prou per fer cap activitat que demani un mínim d’atenció. Heus aquí el meu decadent itinerari vital com a esportista. I no tindria cap remordiment si no fos perquè, cada cop que m’he de fer un reconeixement mèdic, la metgessa m’adverteix que si vull evitar mals majors hauria de dedicar unes hores a la setmana a fer exercici de manera regular, ni que sigui a caminar. Sé que té raó, però quan faig l’intent de sortir a caminar el primer que em ve al cap és la imatge de Rajoy esperitat en calça curta, i, és clar... He provat, com a alternativa, seguir el Tour, a veure si se m’encomana un bri d’esperit competitiu, però al cap de pocs minuts ja estic roncant. I els reconec el mèrit, als que fan la retransmissió; però, certament, intentar fer amena una corrua de gent en bicicleta durant dues hores llargues, i després de dinar, és una gesta a l’abast de molt poca gent. A més, he descobert que a partir de cert perímetre abdominal ja no existeixes per als fabricants de banyadors de moda, i has de recórrer a modelets que dubto que els faci servir ningú al món amb un mínim d’amor propi. Així que, amb incentius tan migrats, em sembla que hauré de seguir cercant un esport que s’adigui per a mi, si és que ja l’ha inventat algú.