Hi he pensat sovint aquests dies quan des de casa sentia els trets que de matinada, o ben entrada la nit, indicaven la sortida dels corredors i, tot seguit, els veia passar amb petjada ferma en direcció els nostres paisatges naturals. L’objectiu de la riuada de persones ben calçades era la de completar una proesa que duraria hores i que només les més ben preparades acabarien amb èxit, que per a algunes seria quedar de les primeres, per a altres millorar marca i per a la immensa majoria acabar la cursa. Mentre les observava, intentava rumiar i trobar la distància que em separa de totes elles en les sensacions que hom experimenta a l’hora de trepitjar les nostres muntanyes; potser aquesta distància no és tanta, i allò que representa per a mi de descobriment interior a cada passa que faig de forma gradual damunt de la naturalesa mentre camino pels nostres camins fins arribar al cims, elles ho troben en el ritme trepidant i el seu patiment físic al cap d’hores immerses en una cursa que a segons quines hores deu esdevenir psíquicament infinita, metafòricament parlant. L’important, segurament, més enllà de les diferències en el patiment humà que experimentem uns i altres, corrent o caminant, a l’hora de gaudir de les muntanyes, és el que descobrim a les altures, la fascinació que ens transporta a una altra dimensió, adonar-nos de la nostra petitesa davant la grandesa del que abraça la nostra mirada al peu dels cims. I aleshores entra en joc la immensa força del pensament davant d’una naturalesa que ens desborda i ens allibera, descobrint noves emocions, noves sensacions que esdevenen sublims.