De la mateixa manera que cada estiu té la seva banda sonora, els records més arrelats tenen aroma pròpia, i l’actualitat, ancoratges en forma de mot. Si l’any 1989 ballàvem tots a ritme de la Lambada de Kaoma, aquest any sentirem fins a la nàusea allò de Lo Malo d’Aitana i Ana War durant la festa major de la capital –i la resta de festes de l’estiu–. I és que, qui no se sap ja això de “pa’fueralomalononono”? D’aquí a final d’estiu la cantarem del dret i del revés, sense adonar-nos-en. I així, en la memòria col·lectiva, aquesta cançó se sumarà a “Un pasito pa’lante Maria”, de Ricky Martin, a l’Ai, si eu te pego, de Michel Teló, o a El baile de los pajaritos, de Maria Jesús i el seu acordió –que fins i tot té entrada pròpia a la Viquipèdia–. Val a dir que segons l’edat i el nombre de festes majors per litre de sang, la concentració i qualitat de la barreja musical és més o menys perjudicial per a la salut. El mateix passa amb les olors. Que de forma més subtil, en una revolada et transporten al primer amor adolescent a Miami Platja –només d’ensumar l’aftersun– o d’aquí a uns anys, amb la polseguera, anirem a petar al record de les obres de Meritxell. En política, de la mateixa manera que recordem les comunals del 2015 com l’any de mancomunar, en totes les seves declinacions i sense competència, el 2018 serà recordat com l’any del postureig i dels pactes. Fallits o no, haurem d’esperar fins després de Meritxell, quan les cançonetes de festa major, l’olor de salnitre i els somnis d’estiu ens aboquin sense miraments a la vida real. Mentrestant, anirem cantant. “Pa’fueralomalononono”...