El Raonador del Ciutadà demana que els pensionistes que tot i haver cotitzat almenys trenta anys no arriben al sou mínim tinguin una tretzena paga de la CASS. Suposo que si li aproven la proposta, aquells que en surtin beneficiats se n’alegraran, tot i que dubto que els resolgui gaires problemes econòmics. De tant en tant, empresaris i administracions públiques surten a la palestra per cantar a cor que el sistema de pensions té els dies comptats, i que si volem seguir gaudint del que ells consideren una gràcia a les classes treballadores (en lloc d’un dret assolit després d’anys de reivindicacions i patiments, que és el que és) ens hem d’estrènyer el cinturó per cotitzar més, treballar més anys i cobrar menys. Tanmateix, ningú no parla de revisar el repartiment de les pensions o de si és honest que persones que han treballat tota la vida (com a assalariades o en les feines de casa) tinguin una pensió mínima, i gràcies, mentre que determinats alts càrrecs poden pactar legalment amb l’empresa una pensió complementària i vitalícia molt més elevada. Ningú no parla tampoc del fons de la qüestió, que és com s’organitza el sistema tributari perquè sigui just i progressiu en funció de les rendes reals de cada persona o empresa, i com s’elaboren els pressupostos públics per tal que els recursos es destinin a garantir un Estat del benestar sostenible i sense pedaços per al conjunt dels ciutadans. Mentre això no sigui així, només resta l’opció de confiar que de tant en tant algú vulgui fer-nos la gràcia de posar en marxa solucions parcials que serveixin per pal·liar mínimament les carències d’un sistema manifestament millorable.