Malgrat que la política catalana sembla haver tornat a un marc autonomista, petit i sense volada, en el qual la República ha quedat en un pla secundari, Catalunya ha estat una altra vegada el detonant que fa trontollar el Regne d’Espa-nya. Més enllà del fracàs del procés judicial endegat pel jutge Llarena que Europa ha rebutjat de ple, encara que alguns mitjans (espa-nyols) continuïn venent la moto, el règim del 78 ha quedat tocat. Els fonaments sobre els quals es va bastir la transició espanyola eren els de la dictadura franquista. Democràtica i socialment parlant, 40 anys no han estat suficients ni per transformar-los ni per fer-los més sòlids. A la que s’ha gratat una mica els seus mecanismes, la capa de modernitat democràtica s’ha esmicolat i ha quedat ben visible la seva vertadera naturalesa. Espanya continua sent, ara més que mai, “una y grande” (“libre”, si de cas, ho deixarem per a un altre dia). La deriva de la família reial, amb les clavegueres de l’Estat destil·lant porqueria, sembla no tenir aturador. La intocable reialesa ha esdevingut tema de tertúlia televisiva i de crítica i merescuda indignació popular. Fins al punt que allò que uns anys enrere podria semblar una quimera, ara és una possibilitat. Per molt inversemblant que pugui semblar, la sentència “antes una España roja que una España rota”, (José Calvo Sotelo, dixit), el mantra que continua regint la política nacional podria ser, “antes una España republicana que una España rota”. Per a ells la unitat –mal entesa– és innegociable i faran el que convingui. Fins i tot fulminar la monarquia borbònica. Qui ho hauria dit mai!