No soc gaire de canvis. La majoria no ho som. Ens agraden els nostres hàbits, les nostres petites quotidianitats.
De tant en tant, però, cal fer recompte del que ets, del que fas i del que vols fer amb la teva vida, i t’adones que el vestit a mida de la rutina t’estreny per aquí i per allà, i que potser més que pedaços, el que necessites és una renovació integral del vestuari.
I treus el nas fora de la zona de confort, i t’entren mil pors quan et diuen que enlloc estaràs com a casa, que els anys passen, que les mares sempre ho tenim més difícil i que per què vols canviar si estàs bé? Però canvies. Perquè després de tants anys encara no sé quin és el model de país que volem, i em fa una mandra infinita tornar-ho a preguntar. Perquè necessito trobar un sentit al que faig –mira, tants anys de catequesi m’havien de passar factura tard o d’hora– i perquè no era qüestió d’anar impulsant ILP per automotivar-me.
Perquè fer de periodista a Andorra és exigent i poc gratificant, i malgrat ser una professió meravellosa, ara em demana una pausa. Perquè després de tants anys a la ràdio arriba el moment de fer un pas al costat i no estar tan exposada.
Perquè la formació m’ha empès a especialitzar-me en altres facetes, perquè crec que necessitem aprendre tots plegats a explicar i explicar-nos millor, perquè, en definitiva he de ser honesta amb mi mateixa i deixar-me d’excuses, i fer el que cal. Com deia en Serrat, ha arribat el moment de deixar de confondre el que m’està bé amb el que em convé. Malgrat el vertigen.
Disculpes sinceres pel que no he sabut fer millor, i gràcies per tant.