Des que es van inventar els vols de baix cost que es repeteix la mateixa cantarella cada estiu. I tot i així, cada estiu hi ha una bona colla de ciutadans que acaben veient com en qüestió de minuts s’esvaeix la il·lusió de passar unes vacances meravelloses, sense poder fer altra cosa que queixar-se (educadament o no, segons la magnitud de la presa de pèl) a l’empleat de darrere del taulell. Enguany tampoc no ha estat diferent, i els darrers dies s’ha tornat a repetir la mateixa situació als aeroports de Barcelona i Girona, i a d’altres del territori espanyol (no he sabut trobar si n’hi ha hagut cap cas a França), per les diferents convocatòries de vaga que coincideixen aquest final de mes. Temps enrere, quan viatjar en avió encara era un petit luxe per a bona part de la gent que s’havia de desplaçar per feina o per plaer, eren els maquinistes de tren els que acostumaven a convocar vaga en època de vacances, senzillament perquè tenien a les seves mans la possibilitat que els milers i milers de persones que només disposaven d’uns pocs dies per poder viatjar, sovint als respectius pobles d’origen, ho poguessin fer. Ara fa molts anys que no se sent a parlar a l’estiu de les reivindicacions laborals dels maquinistes de tren, la qual cosa és un bon indici de la regularitat del servei. A més, a la majoria de línies ha millorat el confort alhora que s’ha reduït el temps per recórrer el trajecte; és un mitjà respectuós amb el medi ambient, assequible econòmicament, i arriba pràcticament a tot arreu. Però seguim fent el joc a companyies aèries que tracten els passatgers com mercaderies d’usar i llençar. D’això se’n diu masoquisme.