Fa uns anys, en una d’aquelles jornades de portes obertes que organitza de tant en tant el Consell General, el síndic, fent de cicerone, ensenyava a una família de fora la talla de Meritxell. Els explicava que la patrona d’Andorra es deia Meritxell i que la llegenda deia que l’havien trobada al peu d’una gavernera. La cara de pòquer del síndic va ser antològica, quan la nena, amb tota la naturalitat li va demanar com es deia el nen que s’asseia sobre la falda de la talla.
És el que passa quan oblidem que la nostra cultura beu directament de les fonts del catolicisme i quan es confon –a banda i banda de la trinxera– espiritualitat amb dogma, cultura amb adoctrinament i el respecte degut a les institucions, amb la llibertat de culte en una societat autoproclamada laica.
Opino que l’espiritualitat és personal, intransferible i íntima. I això no es pot ensenyar, ni avaluar, en una classe reglada, sinó amb el treball dels valors universals i l’exemple del dia a dia. A casa i a l’escola. Però la religió entesa com a embolcall de la major part de les grans cultures en tots els temps sí que hauria de formar part del pla d’estudis. Amb un èmfasi especial en la religió catòlica, en tant que és de la que bevem, encara que no necessàriament hi combreguem.
Potser, més que treure l’optativa de religió a l’Escola Andorrana, el que caldria és reformular-la per a tothom. Perquè només des del coneixement podem entendre els altres, copsar Bach, llegir el romà-nic o saber qui es va convertir en estàtua de sal. Les humanitats, allò que avui només serveix per concursar a la tele.