Una evidència: a ningú no li agrada pagar impostos. Aquest és un fet universal, una característica gairebé congènita de la condició humana. Des que els primers agricultors mesopotàmics van començar a tenir excedents i a organitzar-se en comunitats, que els seus dirigents van empescar-se la manera de quedar-se’n una part, per finançar col·lectivament allò que la iniciativa de l’individu no preveia: guerres i temples palaus, sí, però també ponts i camins i hospitals. Talles, delmes, bovatges, pontatges, lleudes, quèsties, primícies, retencions: les varietats que ha adoptat la fal·lera del recapte i els òrgans creats per fer-ho ha estat un reflex de la subtilitat de la imaginació dels homes. Amb el món d’avui, complex i desendreçat, la cosa no ha millorat pas, ans al contrari. La pulsió recaptatòria és global, treballa incansable, en primer, en segon i en tercer pla.
En aquesta primera setmana de la canícula dura ha sortit, com globus sonda, la notícia que la nostra Societat Col·lectiva de Drets d’Autors i Drets Veïns (Sdadv) volia cobrar un euro als tendres infants escolaritzats al país, en concepte de drets d’autor. Ara diuen, des del Govern, que (de moment) res de res. Jo, si em permeten, diria que el pagaria de gust, sempre que això servís per donar una mica d’aire als autors del país, i que d’alguna manera revertís en recursos per educar els andorranets i les andorranetes en l’amor a la música –música i no pas al reggaeton i l’insofrible pop llatí amb què amenitzen tota mena de festivals i festivalets–. Però per pagar royalties al Luis Fonsi i col·legues, sí que em faria mandra, ves.