Imagino que el costum de reduir al mínim tota activitat no imprescindible així que arriba la canícula deu ser un dels darrers llegats que ens resten dels temps en què la immensa majoria de la població vivia del que donava el tros, com també deu venir d’aquí (segueixo imaginant) que la major part de les festes majors, tret potser de les que conserven la tradició d’alguna fira, es concentrin entre la segona quinzena de juliol i la primera d’agost, si fa o no fa. Com que hem conservat el costum però n’hem oblidat l’origen, així que arriben aquestes dates la meitat del (nostre) món es paralitza i es llança a recórrer països inversemblants, mentre l’altra meitat es dedica durant unes setmanes a atendre els congèneres d’aquells mateixos països inversemblants que han triat el nostre com a destí del seu ritual nòmada. El que abans era un parèntesi per trencar el ritme habitual dels dies segons l’estació de l’any i gaudir d’unes jornades de tranquil·litat en família, ara ho segueix sent però a la inversa: com que la majoria de les feines ja no depenen dels solsticis ni de la meteorologia, tot l’any esdevé una cadència monòtona de dies i hores, i, per això, així que trobem una escletxa en la rutina, i encara més en època de vacances, ens hi abraonem a la recerca de les experiències més excitants i dels paisatges (orogràfics o humans) que més s’assemblen al que tenim com a salvapantalles de setembre a juny. I tornarem rebentats i avorrits de visites maratonianes a monuments i museus dels quals amb prou feines recordem el nom, però ansiosos perquè passi aviat el parèntesi laboral que ens separa de la propera sessió de masoquisme turístic.