Si hagués de fer una llista de noms de persones que han tingut una transcendència en el periodisme d’aquest país, sens dubte en ella hi figuraria el Rosell (així, pel cognom, tal com el coneixíem i l’anomenàvem entre nosaltres). El seu nom i la seva obra periodística al capdavant d’El Periòdic formen part d’una època en què tot estava per fer i tot era possible, i en la qual competia de forma aferrissada amb el Diari d’Andorra, perquè el periodisme escrit es reduïa a les capçaleres dirigides pel Rosell i per l’Ignasi, sent-ne els dos referents immediats.
Incansable amb la ploma –escrivia cada dia una columna d’opinió!–, hàbil en les relacions socials i un saber estar amb l’establishment que li reportava crítiques de proximitat amb el poder polític i econòmic, les meves incloses. Tertulià habitual, no sempre coincidíem en les opinions, més aviat discrepàvem en aquells temes de fons i de país que debatíem llargament i mai en vam treure punts de confluència.
Però malgrat això, malgrat les discrepàncies que hi tenia, crec sincerament que el Rosell es mereixia un altre final en la seva vida periodística al país; que no va rebre des del seu propi mitjà el tracte que es mereix una persona que s’hi va dedicar en cos i ànima, que va ser-ne un dels fundadors i que l’havia dirigit durant dotze anys. Sempre he dit que els homenatges s’han de fer en vida i no ens adonem de la importància de les persones, tant si combregues amb elles com no, fins que no hi són. Jo el mantindré a la llista.