Estic optimista. No sé si en tinc gaires motius, però ja ho deia aquell savi místic, que la felicitat depèn més de com vius les coses que et passen que no pas de les coses que realment et passen. Suposo que són les vacances en perspectiva, el bon temps o la festa major d’Andorra la Vella, ves a saber. Hi ha molta feina a fer, és veritat. I d’altra està mal feta. Ja esperarem al setembre a passar comptes amb el desgavell de The Cloud, la mala imatge en l’adjudicació del casino o els dinars llargs del cap de Govern, però mentrestant deixeu-me que em quedi amb l’èxit de la Purito i altres curses com aquesta. Tant de bo aquestes apostes decidides per fer d’Andorra territori ciclista acabin traspassant consciències i ens ajudin a endreçar les ciutats des d’una perspectiva més humana i segura per a tothom –i això inclou, la feina que s’està fent per adequar els camins, i propostes assenyades com ara la de coordinar el transport parroquial entre Escaldes-Engordany i la capital–. Bravo també per les visites teatralitzades que es fan a diferents parròquies, necessitem sentir-nos orgullosos del que és nostre. Difícilment contagiarem els visitants de la meravella del país si nosaltres no som els primers a conèixer-la i creure’ns-la. I sí, Meritxell i Carlemany han quedat molt bé –esperem que duri i que les botigues buides es tornin a obrir–, i sí, és una pena que s’hagin tirat a terra l’edifici de l’STA i l’antiga caserna de bombers, però, mira, de moment obrim una finestra al rovell de l’ou. Sí, ja ho sé. L’optimisme em cega, però és que les vacances estan a tocar i no tot és un desastre.