Si durant el temps de vacances pràcticament tothom troba plaent poder dedicar el temps a allò que estimula la seva curiositat, independentment de si es tracta de res útil o susceptible de proporcionar cap rendiment de cap mena, per què així que tornem a la rutina laboral ens agafa la fal·lera competitiva i ens oblidem dels beneficis de la vida contemplativa? Potser en un temps remot l’esperit competitiu va ser un valuós recurs per a l’evolució de l’espècie, però, avui dia, deixar-se la pell i les neurones per mirar de ser el millor comptable de l’empresa, o per tenir la millor parada del mercat, o ni tan sols per ser l’esportista d’elit més aclamat, no sembla que tingui cap incidència en res a escala col·lectiva, i, com a molt, l’única justificació que se li pot trobar és la de proporcionar certa aparent satisfacció personal (i tal vegada també econòmica) a qui ho fa. Satisfacció que, en realitat, no ho és, perquè, així que canvien les circumstàncies, el subjecte competitiu en qüestió sol adonar-se que al món hi ha infinitat d’alternatives molt més satisfactòries en tots els sentits. I tampoc no serveix l’argument que l’economia global està muntada sobre la base de la competitivitat empresarial i el creixement de la producció, perquè en el passat i en el present es poden trobar exemples d’altres formes d’organització econòmica amb les quals el món funcionaria igual. O fins i tot millor, perquè ens estalviaríem bona part dels aspectes negatius dels sistemes capitalistes tal com els hem conegut fins ara. I alhora potser entendríem que, més que qualsevol cosa que puguem fer o construir, el temps és el bé més preuat que tindrem mai.