Sovint reflexiono sobre el que la gent diu que són i el que semblen, què mostren i qui són o qui pretenen ser, sobre el que diuen i el que fan. La dissociació és evident fruit d’una societat de portades i titulars de baixa densitat. L’aparença és el que compta. Com en el mite de la caverna de Plató, qui més qui menys l’ha estudiat, però en una versió lliure revisada i reinterpretada. Els seus personatges viuen encadenats en una cova fosca veient la projecció en una pantalla d’unes ombres que pensen que són la realitat, aparences del que sembla però res tan poc real. Portant-ho al nostre temps i si mirem al nostre voltant quantes vides idíl·liques coneixeu, quants matrimonis feliços, quants pares perfectes, quants líders poderosos i segurs de si mateixos. Aquesta és la projecció, com en un guió de Hollywood on ha de ser tot perfecte, on l’heroi és omnipresent. Vides de pel·lícula, amb final feliç en paper cuixé que tothom enveja. Però si rasqueu una mica, quan s’apaga el projector i s’encenen els llums, què veieu. Quanta tristor, violència, dobles vides, traïcions, covardia i febleses ocultes. Però seguim aparentant, escampant les meravelles del que fem o el que som en aquesta pel·lícula de les ombres que tenyeixen moltes ànimes, emmanillades, que no poden fugir o que han decidit no fer-ho aferrades a un benestar incert, a un miratge devastador... pagant un preu sovint massa alt per seguir vivint només de ficció.