Recordo el meu primer concert. A l’actual Camp del Consell, quan encara era un camp de futbol. Mecano triomfava als escenaris espanyols i eren els caps de cartell d’un dels primers concerts multitudinaris al país, mil cinc-centes persones, segons les cròniques de l’època. Tot i que, aleshores –com ara–, aquestes abstraccions numèriques sempre han estat aproximatives.
Érem molts, això sí. Descobrint les primeres festes majors, passant les hores prèvies davant el mirall –amb l’amiga de l’ànima– fent-nos la ratlla dels ulls –d’amagat– en sortir de casa, perquè ja havíem fet quinze anys i ja érem grans.
La setmana passada el ritual es repetia al Parc Central. Concert multitudinari amb noms populars entre els més joves. Amb la diferència que ara, les nenes –perquè són sobretot nenes– tenen entre vuit i tretze anys i no les deixen anar soles.
Perfumades, arreglades, amb aquests pantalons curts –jo en diria rasants– que la perspectiva de l’edat fa inabastables. Melics a l’aire, i una tendresa infinita, mentre canten les cançons dels seus ídols efímers –i mediàtics– mentre ho enregistren tot amb el mòbil, perquè la memòria avui és externa.
Potser la gran diferència és que nosaltres escoltàvem Cruz de Navajas per primera vegada i el públic adolescent d’avui descobreix les mateixes cançons passades pel sedàs del màrqueting, en un bucle.
Avui estem al cas de la vida amorosa d’Aiteda, perquè l’hem vista en format de serial, i abans estàvem al cas dels gustos de Nacho Cano, perquè compràvem el Súper Pop.
Les coses no canvien tant. Amb prou feina l’embolcall. I no puc evitar somriure.