Si el que passa a Andorra a l’hora d’anar a votar és una normalitat homologable, tal com bé indicava Robert Pastor, és a dir, una votació normal i habitual al fi de cada legislatura, com caldria entendre que passa en les democràcies europees del nostre entorn, el que també ens trobem doncs és una abstenció que cada vegada va sent igual o més homologable. Això vol dir, un desinterès absolut per les propostes que ens fan els candidats, moltes d’elles per no creïbles o cansats de sentir com prediquen però no executen; una manca de referent polític en els partits o coalicions que concorren als comicis, cap d’elles acaba representant l’espai programàtic i/o ideològic de l’elector que s’acaba abstenint. Entre moltes altres raons, entre les quals un sistema electoral que no acaba representant la realitat del país. No és un oxímoron, l’abstencionista participa amb el no-vot. S’equivoca qui qualifica aquell qui no vota simplement com a algú que no està d’acord amb el sistema o que no se sent vinculat a la vida política, que segur que n’hi ha. Però de la mateixa manera que pot existir un percentatge cronificat de persones que no voten amb aquestes característiques, l’evolució creixent de l’abstencionisme elecció rere elecció al nostre país cal entendre-la com una forma activa de participar electoralment: conscient de la seva transcendència ho fa a través del no-vot.
Si votar és un dret, participar activament, és a dir, anant al col·legi electoral a dipositar una papereta encara que sigui en blanc, no és un deure. I tant si ho faig com si no, tindré el mateix dret com a ciutadà de reclamar als nostres polítics en la seva acció executiva i/o legislativa.