Sense adonar-nos-en estem novament a les vacances. Tants mesos esperant, somniant i planificant el descans del guerrer, que com sempre arriba tard i passa molt ràpid. Desitjosos de calor i bon temps, de gelats i Aperols davant el mar. El que em sorprèn, però –i cada cop més– és com en lloc de fugir, d’escapar-nos de la intensitat, seguim el mimetisme de la nova rutina però estiuenca. Sense voler, acabem convertint aquests dies de descans en un nou ritual de les masses a la recerca d’un descans irreal. No té sentit esperar les vacances per fugir dels embussos i les presses, de l’oficina plena de gent i les corredisses, per endinsar-nos en un descans, un mar de relax, que ho és tot menys això. Sortim amb el cotxe a les carreteres plenes de maletes, inflables dels colors de moda, bicicletes per fer esport i material nàutic. I fem cues i cues amb una calor horrorosa, i arribem a la platja acalorats i cansats de conduir. I trobem més gent, més cues als restaurants per poder tenir una taula, de vegades sense vistes, i unes platges ocupades mil·límetre a mil·límetre on mentre prenem el sol descobrim les intimitats dels de la tovallola o la tumbona del costat. Això si no ens obliguen a olorar el menú embolicat amb paper de plata o escoltar el reggaeton del moment entre la calor i els esquitxos de sorra de les tovalloles dels veïns. I si decidim banyar-nos, una aigua plena de matalassos i ocells de colors flotants; o si ens volem més exclusius, amarrant la barca per prendre el sol a coberta envoltats de desenes de barques més. I entremig d’aquest paisatge busquem el moment per fer unes quantes fotografies que haurem d’enquadrar bé, i si és necessari editar, per projectar la calma de les nostres vacances idíl·liques a Instagram.