Ha estat molt comentada la notícia de l’incident a Sant Joan de Caselles, una de les serps d’estiu amb què es combat el tedi informatiu: la queixa d’un grup de turistes catalans que no van rebre l’atenció en l’idioma del país. Com sempre passa, les versions divergeixen i no hi deu haver manera senzilla de saber quina és la “massissa veritat”, com diria el vell Fiter. Potser és que no n’hi ha una, i el que va passar és la típica col·lisió entre drets, voluntats i pragmatisme, que es va produir en un ambient de certa hipersensibilitat. Però ara això és igual.
El que m’ha cridat més l’atenció són alguns dels comentaris digitals que acompanyaven la notícia. Ja fa temps que aquest racó és com la sentina d’una lluita sorda, de contorns difícils de dibuixar. I sí, no els hauríem de donar més importància de la que tenen, però d’alguna manera són el símptoma difús d’una incomoditat social (o és un experiment dirigit?).
Hi ha un argument que es repeteix sovint: qui no estigui content, que se’n vagi. “Fot el camp, amb el teu tractor i deixa’ns tranquils.” “Passa cap a casa.” “Ja pots fotre el camp d’Andorra.” “Que vagin a un altre lloc.” “Que tornin a casa seva a tocar els ous.” I etcètera.
No és nou: ja fa un temps que aquest rau-rau sona. El que en un món ideal hauria de ser una àgora d’intercanvi d’opinions lliures i informades, és un tèrbol Cafarnaüm de retrets i consignes. La dissidència es resol amb una invitació a fotre el camp. Molt edificant tot plegat, sí senyor.