Que floten sobre el mar en espera de ser engolits per una onada, fràgils i lleugers, seguint les ventades sense rumb fix, perduts enmig de la immensitat. Marionetes de fusta amb fils transparents, alegres i somrients, rígides i sense sentiments a les ordres d’una mà amb guants negres, bufons a sou. Fulles seques que volen i s’enlairen, grogues i verdes, volàtils i trencades fent belles catifes sobre el dur asfalt. Personatges de ficció seguint al mil·límetre guions d’altri, impregnats d’hipocresia en un escenari quotidià i real. Aquesta és la lletra de la música que sona arreu, a places i escenaris, despatxos i famílies. A cercles concèntrics de sistemes i subsistemes, on és molt difícil triar el gra de la palla, l’autèntic de l’artificial, la màscara de l’essència.
Vides que simplement passen, miralls en els quals reflectir-se, persones que no busquen els perquès, a qui no els importen les respostes perquè no fan preguntes. Ombres del que podrien ser si no fossin una altra cosa. En l’eterna batalla de la llum i la foscor, la bondat i la maldat del ser o el semblar, on res té sentit per separat. On només uns pocs busquen i aconsegueixen veure en la foscor, albirar nous límits, perseguir nous paisatges més enllà dels murs i les fronteres de les cadenes i els lligams.
Vents de canvi, aprenentatge continu, això és créixer i seguir endavant, sent cada dia autèntic, pur.