Andorra no és una plaça fàcil per a un periodista. Sobretot per a aquells que venen de fora i esperen trobar-hi una Catalunya en miniatura. I Andorra és millorable, no ho discuteixo, però no és assimilable amb l’entorn, i no és necessàriament dolent que sigui així. Allò de les especificitats, que en diuen, a les quals cal fer-se si es vol fer al país alguna cosa més que una estada temporal de pràctiques ben pagades. Dit això, constato que la gasiveria amb què massa sovint les entitats públiques i parapúbliques gestionen les –escadusseres– dades de què disposen, és enervant. I no només per als mitjans de comunicació. Sense anar més lluny, l’opacitat de l’hospital per destriar al cap dels mesos una demanda sobre el nombre de cessàries fetes l’any 2017 –ni que fossin milers i s’haguessin de comptar una a una– se suma a la de la policia, ja un clàssic quan es parla d’opacitat. I no, no parlo de facilitar dades sensibles. La majoria dels periodistes tenim clar el codi deontològic. Però sí de confirmar informacions, que d’altra banda les tenim més que corroborades des del carrer. Dues entitats, per posar dos exemples flagrants d’opacitat informativa, que no han entès que la seva funció és facilitar la tasca als periodistes i no mirar de jugar al gat i a la rata per blocar-los. El món canvia. Andorra canvia. La informació circula, i si no l’expliquen les fonts oficials, l’explicaran les altres. L’explicaran els altres, i aleshores es queixaran amargament, una vegada més, que el missatger és el culpable de la seva manca de transparència. Comença a ser hora que canviïn el xip.