D’entrada, he de manifestar que no tinc cap ni una de les qualitats que hom espera trobar en algú que es dediqui a l’hostaleria. Soc mitjanament orc (un sis i mig sobre deu, segons l’escala Forkel-Altnikol). Tinc poca paciència, nul·la memòria immediata, tendeixo a atabalar-me quan hi ha massa gent, posseeixo el gen de la badoqueria (que intento dissimular dient que és abstracció) i etcètera. Per això mateix se’m fa difícil opinar sobre el fet que la major part de les queixes (nombroses i creixents) presentades davant del servei d’atenció al consumidor posen la lupa sobre l’hostaleria del país. Em fa l’efecte que ens trobem davant d’una equació impossible de resoldre, perquè les variables que actuen són de magnituds diferents. Hom vol dissenyar un circuit de vasos comunicants, on els salaris baixos, la gran càrrega de feina i la poca formació desemboquen de manera natural en un servei deficient. Però mai tant. Ben cert és que algunes vegades trobem cambrers o cambreres que t’alegren el dia, que molts (la majoria) fan la seva feina amb una correcció hieràtica i uns pocs –però que es fan notar– odien la seva feina i ho projecten contra els clients. I sí: segur que també hi ha clients maleducats, llepafils i torrapipes, en justa correspondència i probablement en la mateixa proporció. Però en cap moment no s’ha de baixar la guàrdia. Algun dia els japonesos construiran robots d’aparença humana, poliglotes i capaços de servir un cafè bo –una cosa que és gairebé impossible de trobar a l’Andorra contemporània– i llavors sí: tot seran plors.