Dimarts es van complir cinquanta-cinc anys des que Martin Luther King va cridar al món el seu somni d’humanitat i d’igualtat des de les escales del Lincoln Memorial de Washington. Mig segle més tard, i malgrat que Barack Obama hagi esdevingut el primer president negre dels Estats Units, el millor que es pot dir en recordar les paraules de Luther King és que cal seguir somiant. I no tan sols perquè les reivindicacions concretes que va fer s’esdevinguin realitat algun dia, sinó perquè la idea d’un món més just, sense discriminacions de cap mena entre els éssers humans, que és el pensament de fons que va fer d’aquell moment una fita històrica, és avui una utopia global encara més llunyana que aleshores. La casualitat ha volgut que l’efemèride hagi coincidit amb la mort de l’historiador Josep Fontana, qui a les seves publicacions ha sabut explicar de manera ben entenedora com en les darreres dècades hi ha hagut arreu una involució ideològica i social, lenta però constant i sistemàtica, que ens ha dut a un horitzó històric antagònic amb el qual van imaginar les generacions que van haver de reconstruir Europa (i mig món) després de la II Guerra Mundial. Mirar enrere pot ajudar a entendre per què som on som; però fins i tot sense fer aquest exercici de revisió crítica del passat n’hi ha prou a fer una ullada als informatius diaris per adonar-se que les expectatives de futur per als països més desenvolupats, on la demagògia com a pràctica política habitual i les creixents manifestacions de xenofòbia semblen haver arrelat ben fort en la majoria (per no dir en totes) de les capes de la ciutadania, no són precisament d’allò més encoratjadores.