Hi ha notícies que et fan mal, que et foten –si em permeteu l’expressió– que et submergeixen en la buidor i amb les quals no pots fer altra cosa que assimilar-les. La mort de l’historiador Josep Fontana és una d’aquestes notícies. És evident que hem perdut un referent, una ment lúcida que ens aportava visions imprescindibles per entendre la història defugint dels simplicismes, sent crític, honest, i amb un grau de compromís envejable. Aquests dies els mitjans escrits s’han omplert d’articles sobre la seva figura i hem pogut rellegir entrevistes que ens han tornat a posar davant dels nostres ulls tota la dimensió de Fontana, ja no només en el seu vessant d’historiador, sinó també en la part més humanista de la persona. Són tantes les coses que s’han dit i les frases que se n’han extret, que posen de manifest la saviesa de la persona! “Josep Fontana creia que la recerca històrica s’havia de fer pensant en la transcendència que tenia per a l’elaboració d’una consciència col·lectiva”, he pogut llegir –disculpeu no recordar la font– en alguna de les múltiples referències, i era així perquè l’historiador llegia i escrivia pensant d’on venim i on anem. Una de les frases que s’ha fet servir més en les darreres hores per part de seguidors de la seva immensa obra ha estat que el millor homenatge que li podem fer és llegir-lo... perquè llegint les seves paraules plenes de saviesa, al mateix temps d’homenatjar-lo, enriquirem la nostra ment i la nostra ànima. Certament, l’immens buit que ens deixa només el podrem omplir llegint la seva obra.