Per a alguns els renecs són considerats com a grollers, vulgars, impropis d’una llengua que es vol culta, o una manca de respecte entre persones, i se senten ofesos només escoltar-los. Una càrrega ofensiva que augmenta el seu grau en segons quin receptor quan el renec es converteix en blasfèmia (ai las!). Però ningú em negarà la riquesa i varietat del lèxic ofensiu que existeix en català. No només per la quantitat de renecs que hi trobem, sinó també per la varietat de significat dels mots i l’estructura lèxica. No en va, les primeres paraules que s’aprenen d’una nova llengua acostumen a ser les grolleres, amb tot el que implica, és a dir, sense saber quan s’han d’utilitzar, amb qui i com. No és el mateix un collons en una conversa entre dues persones al carrer, a la feina o en un bar, o fins i tot en una entrevista televisiva, que escoltar-lo de boca d’un conseller general en plena sessió al Consell General rebatent els arguments d’un altre conseller general. Però hi ha moments que l’expressió del malestar no troba altra fórmula que el renec o l’insult, sigui en l’àmbit que sigui –recordem el famós “A la mierda” que Labordeta va etzibar als diputats del PP, seguit d’algun “coño” i un “joder”, quan l’interrompien en un debat parlamentari sobre les tortures del franquisme–. La utilització de l’improperi és la llengua tal com raja, viva, i té un efecte de descompressió, ja sigui utilitzant el sexe, la religió, l’escatologia i/o la família. Al cap i a la fi, són eines expressives i a vegades tampoc cal que tinguin sentit. Per cert, els que diuen renecs se’ls anomena renegaires... i en català també se’n diuen cagadéus.