Ha passat Meritxell i ja no hi ha cap excusa raonable per perllongar ni un dia més aquest estrany estat d’excepció que és l’estiu. Admetem-ho d’una vegada i per sempre: és un període incòmode, de mal gestionar, imbuït d’un prestigi exagerat. Com és natural, l’estiu canònic té alguns moments gloriosos: aquella migdiada després d’una paella, aquells capvespres que no s’acaben mai, la pau de l’hort, un gintònic a mitja tarda, l’espectacle gratuït d’una tempesta desfermada. La resta és calor, cues als aeroports, mosquits i gent. I el senyal més evident del retorn a la normalitat és la represa del col·legi. Diumenge al vespre vaig estar preparant el material de la meva filla. Hi ha tant d’ordre, tanta confiança, en aquella llista! Bolígrafs de tres colors, retoladors per a la pissarra, gomes, llapis i maquinetes, un regle de vint centímetres (un regle, al segle XXI, bravo!), carpetes, classificadors i quaderns. Tot està a punt per a l’adquisició –que espero que sigui suau i sense entrebancs– de la lectoescriptura, que és el gran miracle que ha aconseguit l’espècie humana, l’eina perfecta per a la transmissió del coneixement. No es pot aprendre ni a llegir ni a escriure a l’estiu, que és temps de piscines i mànegues, prunes collides directament de l’arbre, genolls pelats, parcs temàtics i patrulles ciclistes. La tardor és a tocar, quan torna l’ordre, la mesura, el plaer de tancar-se a casa sense remordiments. Només que fóssim capaços de posar una mica de seny en la gestió del canvi d’hora i en els horaris, la vida, senyores i senyors, seria (gairebé) perfecta.