Durant uns anys vaig dedicar els matins a omplir formularis que, al final del dia, anaven a parar a un arxiu immens on anaven acumulant pols. Fins que al cap de cinc anys els duien a un altre magatzem on els convertien en confeti. Així, dia rere dia de dilluns a dissabte. Aquella experiència inoblidable em va servir per pagar-me els estudis i fer alguns amics, de la major part dels quals he acabat perdent la pista; però ni intel·lectualment ni professionalment em va ser de gaire profit. Senzillament, va ser una manera remunerada de perdre el temps. Aquests dies he llegit no recordo on que a un bon nombre d’assalariats les vacances se’ls fan eternes: no saben què fer amb tant de temps lliure i estan desitjant que arribi setembre per reincorporar-se a la feina i trobar un mínim de sentit a la seva existència. Jo no m’ho acabo de creure, perquè les enquestes que es fan de tant en tant en l’àmbit laboral mostren que només una minoria privilegiada gaudeix d’una ocupació que la satisfà plenament (el que abans en deien “sentir-se realitzat”), mentre que la gran majoria té assumit que la feina que fa és tan sols una manera més o menys honrada de portar un sou a casa, i confia que quan es jubilarà ja gaudirà de la vida. Però a la jubilació el cos ja no està per a gaires saraus, i a més sol passar que, després de tants anys perdent activament el temps, tenir totes les hores del dia per a tu pot arribar a ser angoixant. Sort que, segons diuen, aviat tindrem robots capaços de fer qualsevol feina que puguem imaginar, i podrem dedicar tot el temps del món a cercar la bellesa i la saviesa. El que no sé és si algú ens pagarà un sou per fer-ho.