El nou esport de risc a l’Estat veí sembla que és fer un màster o tenir una tesi doctoral. És curiós com aquests temes han fet rodar més caps a Espanya que qualsevol cas de corrupció o malversació de fons públics. En un país on semblava que ningú dimitia per grossa que la fes, les renúncies estan a l’ordre del dia. La credibilitat de la política fa temps que ha quedat qüestionada, convertida moltes vegades en espectacle, lluny de la intel·lectualitat que se li pressuposava en temps il·lustrats. Les universitats entren en crisi de prestigi en donar títols i posar facilitats als estudiants famosos per assistir a les classes o fer els treballs. La batalla dels diplomes i de tesis ha estat un dels primers esculls del govern de Pedro Sánchez, ni l’economia, ni la defensa nacional ni l’independentisme. Després de fer bandera de l’honorabilitat, els seus ministres cauen com mosques. Es veu que abunden els copions o els que intenten incrementar el seu currículum a base de falsificacions. Aquest és l’argument que s’ha convertit en munició entre partits per acusar de plagi, els copions de tota la vida la resta de companys i afecta diversos partits. Tot plegat ridícul en un país amb problemes econòmics i socials seriosos, amb debats de fons importants com el de l’atur o la immigració i amb molta feina per fer més enllà de les guerres personalistes. Al final potser és millor no tenir màsters, així no podran acusar-los de pràctiques il·lícites, de fet des de quan han estat importants els títols per tenir un càrrec a Espanya?