Aquestes ratlles no haurien de ser si de veritat visquéssim en un món civilitzat i en societats que diuen ser, també, laiques i respectar la llibertat d’expressió. Al segle XXI i al Primer Món no s’aguanta per enlloc que hagin detingut una persona –l’actor Willy Toledo a Madrid– per “cagar-se en Déu”, que sigui dit de pas, és un dels insults més usats i populars tant en castellà com en català. Toledo, això de cagar-se ho va deixar per escrit i en vista dels fets que aquesta opinió ha generat queda clar que del dit a l’escrit hi ha una més que considerable distància. Tant se val els legalismes amb què es vulgui disfressar, que si no és per l’insult, sinó pel fet de no presentar-se a declarar al jutjat quan va ser citat, etc. Tot això són collonades. En un Estat que oficialment, i segons la Constitució del 1978, es declara aconfessional, una demanda d’aquesta mena no hauria hagut de prosperar de cap manera. Els impulsors, l’Asociación Española de Abogados Cristianos (AEAC), són lliures de presentar-la, però la justícia també ho és de no donar-li seguit. Com va deixar molt clar el mateix actor a les portes del jutjat després de ser alliberat: “Indignant és que l’Església tingui el poder que té a aquest país mentre es continuen ocultant milers de pederastes, violadors d’infants.” Per cert, el Papa Francesc ha convocat el pròxim mes de febrer una reunió amb els màxims responsables de les Conferències Episcopals d’arreu del món per mirar d’aturar aquesta vergo-nyosa xacra, per dir-ho suaument. Una tasca titànica en la qual l’Església catòlica es juga alguna cosa més que el prestigi.