Totes les pèrdues són personals i intransferibles. Les sobtades, les previsibles, les esperades, les volgudes. Aquests dies penso en la pèrdua. Pèrdua, que de vegades és tan naïf i inevitable com veure que la teva filla comença a deixar de ser una nena, i veus com aparca jocs, rodoneses i innocència, i comença a omplir les parets de fantasies adolescents. Pèrdua d’afectes. Camins que es bifurquen, malentesos, desgast, oblit. Persones que ens acompanyen un tram del camí, i es desdibuixen, com la boira. La mort és la més tangible de totes les pèrdues, i al mateix temps la més ignorada, com si la cosa no anés amb nosaltres. Negligint que és l’únic que sabem del cert. Demà farà un any que va morir un bon amic i una bona persona. I penso en ell, i tot plegat m’adono que el record que deixem en els altres és el més semblant a la vida eterna que tenim a la Terra. I vull pensar que res no és estèril. Que fins i tot les morts que ens sacsegen, sobretot aquelles que són una estrebada a la lògica i a l’ordre natural de la vida, tenen un sentit, un missatge ocult que hem de saber desxifrar entre línies. En les lliçons que ens deixen aquells que marxen plenament conscients. Dels que saben viure i saben morir, que també cal saber-ne d’això. I no és fàcil. I jo vaig aprendre que tot passa. Els bons i els mals moments. Que només tinc el precís instant en què soc conscient que soc viva i respiro. Que no tinc un crèdit il·limitat i que donem massa importància a coses que en realitat no ho són tant d’importants. Tot això, m’ho va ensenyar el David. I això, com el seu somriure, és immortal.