Un dels fenòmens més fascinants de l’Andorra contemporània és el de la conversió progressiva del país a la fe ciclista. Que consti que em sembla molt bé, i que deu ser la manera més intel·ligent de treure rèdits (econòmics i socials) de l’èpica de seus contundents ports de muntanya i dels pendents gairebé impossibles de les carreteres que s’hi enfilen. Però això no deixa de ser una mica paradoxal, atesa la veneració que milers d’andorrans i andorranes senten per motos, cotxes i motors de combustió interna, així en general. La coexistència és difícil, però no és, ni de bon tros, impossible. La meva admiració sense reserves, doncs, per a tots aquells que s’atreveixen a entrenar a la selva asfàltica, on la supervivència entre rotondes, obres perennes i congestions de trànsit semblaria, a priori, difícil. Però l’aparador principal d’aquesta passió el trobem a les grans proves ciclistes que s’atreveixen a passar, o a passar i a fer final d’etapa: el Tour, la Vuelta, la Volta. Crec que ens fascinen perquè són com una cosa del passat que ha renunciat, conscientment, a transformar-se i abraçar la modernitat líquida. Tot té com un aire vintage que reconforta als que ja tenim una edat i encurioseix els joves. La caravana publicitària, els motoristes amb càmera, els helicòpters, les metes volants, la gent que espera dalt dels ports i corre esperitada al costat dels ciclistes, les pintades a terra, els anuncis de rellotges. La bicicleta, aquesta màquina prodigiosa, és un recordatori del que és analògic –i, per tant, tangible i real– sobrevivint en un món de virtualitats digitals.