Sembla que ara va de debò, que a partir de l’any vinent als països de la Unió Europea ja no caldrà canviar l’hora a l’octubre i al març, encara que, de moment, no se sap quin dels dos horaris, el d’hivern o el d’estiu, es mantindrà tot l’any, i a falta d’un criteri científic sòlid la proposta actual és que cada país triï quin li convé més. Però com que mai no plou a gust de tothom, ja s’han començat a sentir veus que diuen que sí, que molt bé perquè ja no patirem els efectes d’aquest jet lag imposat en nom d’un dubtós estalvi energètic, però que això serveix de ben poc si seguim mantenint horaris troglodítics que impedeixen la conciliació de la vida laboral i la vida familiar. Ja fa temps que es reclama aquesta conciliació sense que ningú no hagi formulat una proposta prou convincent. Fins ara. Sense fer soroll, com aquell que no vol la cosa, la UEFA ha fet més per la conciliació que els milers i milers de polítics europeus que diuen que treballen pel nostre benestar. I ho ha fet d’una manera ben senzilla: avançant dues hores l’inici dels partits de la Champions. Els aficionats al futbol abonats als canals de pagament (un col·lectiu prou nombrós, certament) s’han hagut d’apressar ahir i dimarts per ser a casa a hores desacostumades, a temps de veure si més no la segona part dels partits. I si tot el campionat s’emetés en obert, estic segur que en quatre dies es trobaria la manera de modificar els horaris laborals per tal que tothom pugui seguir fil per randa un esdeveniment tan assenyalat. Encara que, filant més prim, potser n’hi hauria prou d’avançar la graella televisiva per aconseguir un efecte semblant.