Contaminat l’ambient pel tacticisme de fer girar les dues jornades al voltant de l’expectativa de l’anunci de la data electoral, el debat d’orientació política va servir perquè cada grup parlamentari marqués el seu espai polític diferenciat de cara a la cursa electoral de la primavera vinent. Convertint el discurs, més en un balanç de l’obra de Govern, que en una orientació de polítiques de futur, amb referències significatives als anteriors caps de Govern –no deixa de tenir un punt de cinisme, tenint en compte l’historial polític de Toni Martí envers cada un dels excaps de Govern, a excepció d’un d’ells–, l’actual cap de l’executiu va intentar fer un discurs d’home d’Estat, allò que es coneix com a estadista, però difícilment algú que ha forjat durant anys i panys la seva carrera política i els seus triomfs electorals a base de populisme podrà esborrar d’un dia per un altre la concepció que es té d’ell. No se’n surt gaire perquè no és creïble.
“Volíem contribuir a pensar; i pensar costa molt; i pensar políticament, molt més.” Són paraules d’August Gil Matamala recollides en el llibre escrit per David Fernàndez i Anna Gabriel i en el qual expliquen a quatre mans la seva vida professional i política. La frase se’m va fer present un cop acabat el debat i haver arribat a la conclusió que poca orientació hi va haver, i de política encara menys. No deu ser tan difícil escoltar, preguntar, repensar, imaginar... per al final, debatre. I arribats a aquest punt, mancats de l’essència del parlamentarisme, només queda el postureig polític.