Punt de sortida de la precampa-nya electoral. El debat d’orientació política que s’ha celebrat aquesta setmana al Consell General durant dos dies, marca el pols no només del país, sinó del nivell de la política i l’estat de forma dels representants públics. És el moment per excel·lència de posar en escena les millors astúcies, les vestidures, floritures i jocs de mans. Acostumen a esmolar-se els ganivets i a lluir fortalesa amb una prosa d’impacte per deixar fora de combat l’oponent. A casa nostra això també és diferent. Els debats d’orientació no brillen per la loquacitat dels seus protagonistes ni per la rapidesa en les pugnes verbals. Són més monòtons i previsibles, repetitius en arguments i argúcies, poc sorprenents, i el pitjor: llegits. El debat d’aquesta setmana a Andorra ha estat atípic. D’entrada perquè era més un comiat que una línia política. Un repàs de la feina feta durant dues legislatures per un govern molt personalista al voltant de la figura de Toni Martí. S’acaba una era i en comença una de nova. Mentre Martí, dilluns, posava to d’home d’Estat per elevar el discurs i deixar titulars meritoris el més positius possible que passin a ser el seu llegat, l’oposició ja havia girat full i es concentra a mostrar-se alternativa de Govern, futur per al país que amb un discurs crític busca la seva oportunitat de relleu. Enmig del que serà una batalla dialèctica, que prevalgui el bé comú i no els interessos electoralistes a qualsevol preu.