Mireu, jo no sé si acabarem avortant o no. Bé, estic segura que qui s’hi trobi ho acabarà fent –com han fet tantes dones abans– i desitjo, amb tot el cor, que la situació en aquell moment sigui prou clara per no haver de sumar al tràngol la clandestinitat, la por o el sotrac econòmic.
Però no és d’això del que volia parlar. I mira que el tema tindria suc, si no fos perquè sembla que darrerament es confonen els conceptes, i cada cop que algú planteja el tema, en comptes de parlar dels drets de les dones ens parlen de la pervivència de la institució.
No entraré en el malestar que em genera que les amenaces de ningú m’obliguin a deixar de posar ni aquest ni cap altre tema sobre la taula. Si hem de debatre, debatem, si arribada a una conclusió cal canviar les coses, les canviem. Callar no ha estat mai una bona estratègia per solucionar res.
Quina mena de país és Andorra... perdó. Quina mena de governants té aquest país que davant el neguit d’una part de la població en comptes de donar la cara s’enroquen, sense obrir el diàleg, sense cap mena d’empatia, s’amaguen en la hipòcrita excusa que ja ens mal solucionen el paperot a l’estranger?
Però no és de tot això del que vull parlar. Perquè al final aquest és només un dels drets que la nostra societat ha bandejat, cultural i política.
I aquest és un més dels molts objectius que s’assoliran. Perquè jo no sé si Andorra continuarà sent un Coprincipat, però sé que cada cop hi ha més persones que volem una Andorra millor, on els drets de les persones no siguin un peatge per mantenir l’statu quo. Perquè estem parlant de drets.