Quan no hi ha un projecte clar, quan no sabem on anem, la tendència natural és refugiar-se en les falses seguretats del passat. És un raonament que li vaig sentir fa uns dies a l’Antoni Puigverd referint-se a les properes eleccions a l’alcaldia de Barcelona, i afegia que el mateix es podria dir si fa o no fa de la situació política a la Unió Europea. No va fer, en canvi, cap esment explícit a Andorra. Potser perquè ignora que al Principat també hi ha d’haver unes eleccions força importants d’aquí a pocs mesos; o potser perquè, com a la majoria de mortals no andorrans, senzillament li preocupa ben poc el que pugui passar en aquestes eleccions. De vegades s’alcen veus a Andorra queixoses perquè només es parla del país quan hi ha casos de corrupció pel mig o per notícies relacionades amb el contraban de tabac. Ni tan sols l’operació publicitària que suposa fer passar la Vuelta per terres andorranes sembla tenir un gran ressò mediàtic, més enllà de l’esment episòdic del resultat de l’etapa. En el fons, aquesta escassa atenció forana no deixa de ser altra cosa que un símptoma del pes específic que la política andorrana té en els països de l’entorn més proper, i, si és així, la qüestió que cal plantejar és si ja ens està bé o si hi ha la inquietud política suficient perquè això canviï (per la via de guanyar presència i influència internacional, s’entén). Però si el que es vol assolir és la segona opció, aleshores caldria demanar a les formacions polítiques que concorreran a les properes eleccions quin és el projecte de país que proposen als ciutadans. Tret, és clar, que la seva única aspiració sigui ocupar les cadires vacants.