“El Embajador de España en el Principado de Andorra y la Señora de Ros tienen el honor de invitar a...” Així comença la targeta que molt amablement l’ambaixada espanyola m’ha fet arribar per invitar-me a la recepció amb motiu de la seva festa nacional. Em deuen convidar, suposo, perquè encara dec estar en la base de dades de la diplomàcia espanyola de quan exercia responsabilitats en el món dels mitjans de comunicació. Recordo que l’última a la qual vaig assistir va ser a la darrera d’Alberto Moreno, des del meu punt de vista un dels pocs ambaixadors que entenia i coneixia bé el poble andorrà, la seva idiosincràsia i el seu tarannà. Després d’aquesta ja no he anat a cap recepció més, i posteriorment, un cop vaig acabar les meves responsabilitats, amb menys motiu. La veritat és que mai m’hi he fixat massa en aquestes cartolines impreses que ens fan arribar per convidar-nos a actes, i suposo que totes deuen seguir un mateix patró o protocol.
Que l’ambaixador perdi pel camí el seu nom ja va amb el càrrec i la institució que representa. Però que la seva esposa no només perdi el seu nom, sinó que a més adopti la preposició de seguida del cognom del seu marit, és humiliant perquè expressa un senyal de pertinència i és molt poc dignificant per al gènere, com si formés part de l’altre, com si li correspongués o en depengués. I el que no t’esperes mai és que un tractament de subordinació com el de “la señora de...” estigui avalat per una persona que milita en la socialdemocràcia i combina el seu càrrec d’ambaixador amb el de president del Partit dels Socialistes de Catalu-nya. Molt camí per fer, encara.