Els teòrics de la cosa social ens han volgut fer creure que vivim en un temps d’ideologies líquides: les que estan caracteritzades per un pensament col·lectiu incert, voluble, que canvia a cada moment arrossegat per una torrentada d’informació abassegadora, incontrolada i incontrolable –i moltes vegades tramposa. Potser és cert, però la sensació que tenim és, a voltes, la contrària: tots som presoners, cadascú dins de la seva talaia, d’un pensament dogmàtic, tancat, rígid, canalitzat per consignes úniques, indiscutibles, que no admeten ni el matís ni la discrepància civilitzada. L’estirabot i el tòpic per davant del raonament. Tothom té la seva veritat i intenta imposar-la als altres sense més arguments que la desqualificació de l’altre i el suport de la frase gruixuda. Podem veure-ho cada dia als comentaris que apareixen a la versió digital d’aquest diari –sí, aquells que tan feliç fan a l’amic Planellas–. Ben cert és que el format, tan opac, no hi ajuda, però imagino que, en certa manera, és la traducció de la realitat que vivim. Ho podem veure en temes especialment calents, com és el sobiranisme català i la discussió sobre el dret a l’avortament: no hi ha espai per al dubte, per a la compassió, per a la capacitat de posar-se en la pell de l’altre. Hi ha un diàleg de sords. És com si estiguéssim jugant un partit de tennis, sense normes clares i amb una granada sense fiador en comptes de pilota. Caldria trobar amb urgència un model de debat ciutadà civilitzat i de qualitat. Els ciutadans d’Atenes, que van inventar-se això tan seriós de la democràcia fa vint-i-sis segles, s’esgarrifarien.