Quan un govern tracta els seus ciutadans com a menors d’edat, i els opositors polítics com els seus enemics, tard o d’hora acaba passant factura. Lamentablement l’experiència i la història ens diu que aquesta actitud de menyspreu cap a l’altre, de sentir-se superior, és una forma generalitzada de procedir d’aquells que en èpoques electorals prometen molt però que quan arriben a manar només escolten i negocien amb determinats poders a l’ombra i s’obliden d’aquells que realment queden afectats per les polítiques i les decisions governamentals que es prenen. I aleshores, quan tot esclata, quan es descobreix el pastís, s’invoca el sentit d’Estat, aquell sentit que tot ho tapa i sota el qual s’amaguen els enganys més escandalosos als ciutadans.
La mentalitat del polític de saber-se per sobre del bé i del mal i, per tant, d’obviar el parer de la societat que governa, més enllà de la confiança que l’elector ha dipositat en ell a partir d’unes propostes programàtiques, és probablement un dels mals més estesos en les relacions entre la ciutadania i el poder polític. Negar el debat de temes socials que són transcendentals en la vida quotidiana de les persones, o amagar negociacions que impliquen una transformació profunda del sistema econòmic i social del país, són dos exemples de la rasa que els polítics governants acaben creant en la confiança mútua que hauria d’existir entre els qui manen i la població. Perquè el futur d’un país no és cosa de quatre tancats en un despatx decidint què és bo i què és dolent per a tots nosaltres, sinó que es construeix a partir de mirades compartides.