Com dirien els amants de l’esport, la política és així. Portem dues setmanes d’intercanvi de declaracions sobre una demanda d’Espanya perquè Andorra pagui un subsidi d’atur als seus nacionals quan retornin al país d’origen, com a condició de la negociació de l’acord d’associació amb la UE. El tema el va posar sobre l’escena pública Jaume Bartumeu, que l’endemà va ser desmentit per l’ambaixador espanyol Àngel Ros. I quan la qüestió semblava aclarida, arriba el ministre d’Exteriors espanyol per posar més llenya al foc. És inconcebible que un ministre es reuneixi amb les autoritats andorranes ignorant la polèmica més mediàtica dels darrers dies i que surti davant els mitjans de comunicació donant el missatge contrari al que havia donat el seu propi ambaixador. Però la cosa és encara més rocambolesca quan ni 24 hores després convoca la premsa per fer una declaració, sense admetre preguntes, per desmentir –bé, ell en diu matisar– el que havia dit el dia abans. Una marxa enrere en tota regla d’un ministre que fa que em pregunti quin poder i maquinària té el Govern d’Andorra per fer desdir el senyor. Borrell del que deia amb tanta convicció, i com un polític de la seva talla fa aquest ridícul estrepitós perquè, o no sabia del que parlava, o menteix. Tot plegat perquè el missatge que acabin donant sigui que és un tema incòmode, que està sobre la taula de negociació, però que de moment no interessa que surti a la llum. Conclusió: l’estratègia dels uns i dels altres ha estat pèssima.