A La Tribuna de dimarts, en Ramon Villeró augurava la fi de la televisió “tal com la coneixem avui dia a Espanya”, que no és gaire diferent a com la coneixem avui dia a Andorra. Potser sí que té raó, però no m’ho crec. Com tampoc no crec que la premsa tingui les hores comptades, malgrat que ho sento dir des que el segle passat vaig començar a escriure en un diari. Primer era pel preu creixent del paper, i més tard per la competència de les xarxes socials i els mitjans digitals; però, a dia d’avui, a tot el món segueixen editant premsa diària, i algunes capçaleres de prestigi fins i tot han augmentat la tirada. Amb l’aparició de cada nova eina de comunicació s’ha vaticinat la defunció de les que fins aleshores es feien servir de manera majoritària, però rarament el vaticini ha estat encertat, almenys a curt i mitjà termini. En part perquè els mitjans tradicionals s’han aplicat allò de renovar-se o morir i s’han anat reinventant per fer front a la competència i continuar satisfent les expectatives dels usuaris. I en part també perquè els éssers humans som, en general, animals de costums, i ens costa molt canviar d’hàbits si no és per força major o perquè aquest canvi ens proporciona unes comoditats que se’ns fan ràpidament irrenunciables. No sé com serà la televisió d’aquí a vint anys, però segur que serà diferent a la d’ara, com la d’ara és diferent a la de fa vint anys. I d’aquí a vint anys com ara com fa vint anys, segur que seguirem dient que abans era millor, i li cantarem les absoltes així que surti un nou invent, com ara la projecció de pel·lícules en tres dimensions, que he sentit que ja hi treballen per fer-ho realitat.