La política, els negocis, i les relacions en general, obliguen a un joc inacabable d’equilibris. Funambulisme social en el qual societats petites com les nostres caminen sense reixa constantment. En les reunions familiars ja veiem, a petita escala, en què consisteix aquest joc: passar una bona estona a taula intentant fer encaixar les idees polítiques d’un amb el protagonisme d’uns altres i els acudits del de davant. Buscar un menú adequat per a tots. L’amant de les delicatessen, els vegetarians, els intolerants al gluten, els abstemis i la resta. Fer encaixar tot això no és fàcil i requereix aquest joc d’equilibris necessari per evitar els tan clàssics enfrontaments i batusses. En la política i la feina ens trobem amb escenaris similars, en els quals les peces del trencaclosques encara són més difícils d’encaixar per la diversitat i disparitat d’elements i els seus objectius. Un cop més, aquí sobren els exemples de com és de difícil fer front comú per un projecte concret, des de la diversitat; de com d’extremadament complicades són les renúncies. I la temptació de la conquesta, d’intentar passar per sobre dels altres per allò tan vulgar i mundà de voler asseure’s al tron. Un cop més, qui millor esquiva els vents contraris, s’adapta al sistema i, en definitiva, camina més segur per sobre d’aquesta corda imaginària, aconsegueix arribar a l’altre extrem. Tema d’equilibri, encara que a voltes, arriba a l’objectiu qui ha fet caure els altres a cop de barra, això sí, assegurant-se que no el veiés el professor.