Per molt que estigui de moda córrer a tota hora pel rec del Solà o per la vora del riu, per canviar maneres de fer cal alguna cosa més que declaracions de bones intencions. No n’hi ha prou de dir que som un territori ciclista si els vehicles continuen sent una amenaça per a aquells que es desplacen sobre dues rodes. No n’hi ha prou d’omplir-nos la boca amb promeses de sostenibilitat, si el transport públic continua sent una de les grans assignatures pendents per a la mobilitat de la ciutadania. I el primer pas per assolir el canvi, és treure els cotxes del carrer i pujar al clípol. Ja ho sé. El servei és car, i els usuaris no són precisamnet el gruix del cens electoral, però de poca cosa serviran les grans promocions i iniciatives destinades a copsar l’atenció exterior si al mateix temps no som capaços de garantir –d’una vegada– un servei de transport intern de passatgers, fiable, còmode, puntual, assequible i homogeneïtzat. I per arribar a aquest punt, cal alguna cosa més que negociar amb les companyies actuals, que també. Necessitem un canvi de mentalitat que ens faci prendre consciència que, de la mateixa manera que les institucions han d’estar al servei de les persones, les infraestructures han d’estar al servei de la gent. I això passa per dissenyar les ciutats a escala humana, per facilitar que la gent deixi el cotxe a casa i per incentivar abonaments combinats d’aparcament i autobús, parades ben equipades i senyalitzades, pas freqüent i regular, preus –molt– assequibles i reforç en hores punta. Mentrestant, continuarem caminant, i pedalant, per territori comanxe.