“Esdevenir un centre de reflexió i d’estudi dels valors i les identitats d’Andorra.” La frase per ella mateixa fa venir salivera, culturalment parlant és clar. Sembla que estem davant d’un projecte que haurà de contribuir no només a conèixer el passat del país en diferents aspectes de com transcorria la vida en l’Andorra ancestral, sinó a posar-los en valor per entendre la idiosincràsia de la nostra societat. És el que em suggereixen les paraules pronunciades durant la presentació de Cal Pal dimarts passat, i per tant, si es compleixen aquests objectius, d’entrada no es pot fer altra cosa que aplaudir la iniciativa, una iniciativa que, per cert, prové de l’àmbit privat i que una vegada més mostra com el mecenatge tapa les vergonyes de les institucions públiques culturals mancades de finançament. Però aquest, disculpeu, és tema per a una altra reflexió.
A l’aplaudiment de la presentació del projecte cal afegir-hi, però, la necessitat de creure que Cal Pal realment serà la definició de la frase inicial, pronunciada en el marc de l’acte de presentació, i el convit a evitar de caure en el perill que no passi de ser una sala d’exposicions més, per molt riques que siguin les obres exposades i molt singular que sigui el lloc. Així ho va expressar Maria Reig, en tant que propietària de la casa, i de moment cal confiar-hi, perquè si d’alguna cosa estem mancats és d’espais on formem les persones –al marge dels centres educatius, és clar– llocs on s’aportin els elements necessaris per poder pensar, reflexionar i, conseqüentment, enriquir la ment.