Al pas que anem, Einstein pot acabar sent més conegut per la frase “només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana; i de la primera no n’estic gaire segur”, que per la genial tasca científica que l’ha fet immortal. No passa un dia sense que algun polític de cervell privilegiat no deixi anar una perla que posa els pèls de punta. La gràcia la tenen –o se’ls pressuposa– els humoristes, no personatges com Pablo Casado, Inés Arrimadas, Miquel Iceta, Josep Borrell o Ernest Maragall... (suma i segueix). Als polítics els hem d’exigir honradesa, dignitat, valentia, compromís, esforç, etc., etc. Per això –és un exemple– escoltar les bajanades que Casado va gosar pronunciar amb motiu de la festivitat del 12 d’octubre fa fàstic i vergonya. És cert que els polítics han optat per dirigir els missatges únicament a la seva feligresia més incondicional. El resultat d’aquesta actitud populista, frívola, molt estesa i perillosa és l’empobriment exponencial del joc democràtic. El descrèdit de líders, partits i organismes que vetllen per l’acompliment de la legalitat i la convivència, creix i no para; només cal veure el punt en què està la causa catalana o la precampa-nya electoral a ca nostra. Per revertir aquesta tendència que està corroint la democràcia, el vot ha de recuperar el seu significat i importància. Votar no pot ser ni un tràmit burocràtic, ni una mercaderia. S’ha de filar molt prim. Malauradament per a molts “polítics”, eleccions i electors han esdevingut un maldecap del qual, si poguessin, prescindirien!