Fa un temps que li dono voltes a la idea de llegar el meu cos a la ciència. No per filantropia, ni per vanitat, sinó perquè cada cop em resulta més depriment pensar que els meus ossos s’aniran desfent a poc a poc en un nínxol. He llegit en un blog de serveis funeraris que va ser Napoleó qui va ordenar construir els cementiris com un jardí als afores de les ciutats, en part per motius estètics i en part perquè es va constatar que els enterraments al bell mig de les ciutats era un focus de malalties; però no he sabut trobar enlloc d’on surt el costum d’amuntegar els taüts en compartiments de ciment. Se suposa que a l’altre barri tots fem la mateixa cara, i que així que et tanquen la tapa de la caixa ja et pots oblidar de qualsevol privilegi que hagis pogut tenir en vida; però a l’hora de la veritat, els qui han gaudit d’una existència acomodada tendeixen a perpetuar-se com a inquilins de mausoleus d’allò més ostentosos; mentre que la majoria dels que es van hipotecar per poder viure en un habitatge petit, fred i humit saben que ni tan sols quan s’hagin mort arribaran a gaudir d’un cubicle digne. He conegut alguns cementiris a Europa on, paradoxalment, faria goig viure-hi. I a les pel·lícules i sèries americanes ens tenen acostumats a la típica escena de l’enterrament en un parc tan extens que amb prou feines s’hi veu cap edifici a l’horitzó. Potser és macabre dir-ho, però aquests tipus de cementiris em tenen embadalit, fins al punt que a partir d’ara penso votar no a qui em prometi una vida digna, que aquesta mentida ja l’he sentit massa cops, sinó a qui em garanteixi que podré passar l’eternitat descansant als peus d’un frondós noguer.