Avui dia, si no et fan un DAFO no ets ningú, i el projecte de Marca Andorra ja té el seu a punt. Debilitats, Amenaces, Febleses i Oportunitats, el quadrant màgic que tot ho explica, organitza i quadricula. Vist el resum que ara se n’ha fet públic, diria que no hi ha cap sorpresa, i que un escamot de ciutadans mínimament conscients i informats hauria pogut fer una diagnosi gairebé idèntica sense la participació dels “especialistes externs”. Però, és clar, hom ha de fer-se el càrrec que sovint algú de l’espai exterior s’ha d’atrevir a dir en públic el que tots els membres de la tribu saben però no expliquen (potser perquè tampoc no se’ls ho ha demanat). El rei va en calçotets. Una administració lenta, un medi ambient amenaçat, llocs de treball poc qualificats, circulació escleròtica, urbanisme descontrolat. I, amb aquest panorama, una de les febleses principals, se’ns diu, és la pèrdua d’identitat. Ai, la identitat andorrana, aquest concepte volàtil, d’impossible definició, que tant serveix per pujar com per baixar, per fer i per desfer, per anar o per tornar, per entrar o per sortir, per explicar o per callar. I si la identitat andorrana consistís precisament en tot això? I si l’andorranitat es caracteritzés pel foment (conscient o inconscient) d’aquesta esclerosi viària, d’aquesta lentitud funcionarial, d’aquesta poca qualificació laboral, del descontrol urbà? Potser és que, en la vida real, no som tan bonics com ens volem veure al mirall. Però per sort, la identitat ens la fem a mida cada dia: és viva i elàstica, modificable a voluntat. Només, això sí, se n’han de tenir les ganes.