Ha estat divertit veure com s’ha gestionat la detenció del “franctirador” que volia assassinar ell solet Pedro Sánchez, President del Govern espanyol, per la decisió (encara no duta a terme) de treure les despulles de Franco, del Valle de los Caídos. A Catalunya un clam clamorós i més encara quan l’Audiencia Nacional no l’acusava de terrorisme. A la resta de l’estat o no saben de què va, o s’ha vist com una malifeta de pati de col·legi. Fets com aquest i tants altres, com el pagament dels impostos de les hipoteques o la falsa polèmica del balcó de Cervera on Márquez no sortirà a celebrar el seu títol de campió del món (dic falsa perquè l’any passat ja no hi va aparèixer i aquí pau i allà glòria); només serveixen per distreure l’atenció. Just el punt buscat per l’estat i pels processistes. S’ha aconseguit que l’energia dels qui estan per la independència –sí o sí– es focalitzi majoritàriament a les xarxes i en una gestualitat simbòlica –quasi folklòrica– i totalment innòcua. L’actuació dels estaments polítics i judicial de l’estat és la que calia esperar (més enllà d’alguns deliris apocalíptics, of course). La perspectiva que dona un any des de l’1O ha deixat mitjanament clar a què juguen i on són totes les peces de l’auca (per dir-ho nostrat) a Espanya i sobretot a Catalunya. Afortunadament o dissortada –segons el costat– hi ha gent que ho té clar i continua treballant per assolir la independència. Són força identificables perquè per qualsevol acte, escrit, opinió, gest, acció o iniciativa que duguin a terme reben el qualificatiu d’“hiperventilats”.