Hi ha verbs que tenen una càrrega semàntica de categoria especial. Abdicar, per exemple. N’hi ha que el volen considerar com a sinònim de dimitir, i no és així. No abdica qui vol, sinó qui pot, i és paraula que, en sentit estricte, només s’hauria d’aplicar a les monarquies. Els reis abdiquen, mentre que els plebeus dimiteixen. Poc s’haurien imaginat el comte Roger Bernat III de Foix i el bisbe Pere d’Urg que el seu pacte de pau, evolucionat, transformat i ara renascut per la via constitucional, hauria estat vàlid durant més de vuit segles. I això que els signants dels pariatges vivien en un temps en què l’eternitat era un concepte tangible i rellevant, perquè no hi havia cap més termini temporal que el que marquaven els designis divins. Fa uns anys, el copríncep Sarkozy va amenaçar, en discurs pronunciat a la plaça del Poble, amb l’abdicació si no es feia bondat fiscal. Ara ens arriben des de la Ciutat del Vaticà uns advertiments similars: que la prima línia vermella de l’avortament no es pot travessar. Això ja se sabia des del primer dia, però alguna cosa no acaba de rutllar del tot si el país ha d’estar pendent del què diran. L’article tercer de la Constitució diu que la sobirania resideix en el poble andorrà. El següent estableix el coprincipat parlamentari com a règim polític. L’any vinent hi ha eleccions. Serà un bon moment perquè tothom parli clar: les ambigüitats i les zones d’ombra són dolentes en política, perquè poden desembocar en el cinisme, que és el gran pecat públic d’aquest segle.